El meu programa o currículum

Hola de nou, la sisena entrada ja...

En aquesta sisena entrada toca parlar sobre l'organització d'un curs complet de llengua, com ja diu el títol, sobre el meu currículum educatiu (el contingut i procediments didàctics, la meva experiència d'aprenentatge, etc.).

El programa de les llengües que he estudiat han seguit més o menys una mateixa estructura. Primer de tot diré, que com la majoria de vosaltres, els llibres, i per tant el curs acadèmic estava estructurat per unitats, les unitats del llibre.

A la ESO i al Batxillerat el llibre de català i castellà estava dividit en dos apartats l'apartat de literatura i l'apartat de llengua (gramàtica, ortografia, etc). Així recordo que un dia ens tocava fer gramàtica i un altre literatura, o bé dedicàvem mitja hora de la classe a fer una cosa, i l'altra mitja hora a l'altra. Recordo, però, que també havia utilitzat llibres en què en cada unitat hi havia l'apartat de literatura i l'apartat de llengua.

A primària, però, no recordo que estudies literatura; he agafat un llibre de la meva germana, que ara mateix està a quart de primària, i em recorda bastant als llibres que jo utilitzava per exemple a català o castellà. L'estructura sempre era bastant similar:

- Lectura

- Lèxic

- Gramàtica

- Expressió escrita

- Fonètica i ortografia

Recordo que en començar cada unitat nova, hi havia una lectura, amb la qual després havíem de fer exercicis de comprensió lectora, i que a la vegada estava relacionada amb el tema ortogràfic que tocava estudiar en aquesta unitat. Per exemple, si tocava estudiar els diftongs, doncs al text que llegíem incloia diftongs. 

Els llibres de llengua estrangera eren bastant diferents i se centraven normalment molt més en els aspectes gramaticals. En angles i alemany teníem el Student's book, Kursbuch en alemany, i el Workbook o Arbeitsbuch (el llibre d'exercicis). Les unitats del llibre d'anglès estaven dividides en cinc apartats diferents: 

- Vocabulary

- Grammar

- Listening & Speaking

- Reading

- Writing

I el llibre d'alemany en:

- Kommunikation

- Grammatik
- Lernen lernen





Fent memòria, crec que el meu currículum ha sigut més aviat gramatical, basat en els recursos lingüístics (parts de l'oració, estructures, normes ortogràfiques) i deixant més de banda aspectes com els actes de parla, etc. Això pel que fa a les classes de català i castellà.

En canvi el meu currículum en anglès i alemany, les dues llengües estrangeres que he estudiat formalment, ha estat gramatical, però també situacional, basat en els contextos d'ús, ja que estudiàvem vocabulari del nostre entorn més immediat, així com el menjar, l'escola, les parts del cos, la ciutat, etc.). Vam començar amb vocabulari més simple a primària, i va anar augmentant el nivell de dificultat. 

Per acabar considero, i no vull fer-me pesada (crec que ho dic en totes les entrades) que en tots els anys que he estat estudiant anglès, si no recordo malament des dels 5 anys aproximadament, podria haver sortit de l'escola o de l'institut amb un nivell bastant superior amb el qual vaig sortir, i això és perquè en aquest sentit alguna cosa falla.

Fins aviat! :)

Sobre l'enfocament i la organització de les meves classes

Com podeu veure al títol, en aquesta entrada us parlaré sobre l'enfocament i la organització de les meves classes durant la meva etapa com a estudiant. 

Puc afirmar que l'enfocament per objectius l'he experimentat durant tota la meva educació. Al batxillerat, per exemple, on clarament l'objectiu principal era preparar i aprovar la selectivitat. Per això el temari que estudiàvem, era allò que més probabilitats hi havia que sortís a l'examen, Recordo com a algunes classes de grec o llatí, la professora agafava directament exàmens de la selectivitat d'altres anys i ens feia practicar. O en altres assignatures com història o filosofia el professor ens deia directament: "Això no cal que ho estudieu perquè no sortirà". 

Pel que fa a la Taxonomia d'objectius de la educació de Benjamin Bloom, concepte que no havia sentit mai, no recordo cap classe específica que es bases en aquest sistema d'organització de l'aprenentatge. Bloom planteja sis nivells de processos cognitius, com podem veure a la imatge, organitzats de més simple a més complex.


D'altra banda, les meves classes de castellà i català eren bàsicament deductives. Les classes seguien l'esquema següent: primer de tot la professora explicava el temari i donava exemples concrets i a continuació els alumnes havíem de fer exercicis   relacionats que a vegades, no sempre, eren avaluats. Recordo que al llibre veníen totes les regles de normativa i les havíem d'estudiar. Així doncs, la dinàmica de les classes era gairebé sempre la mateixa: escalfament abans d'endinsar-nos en matèria, presentació d'ítems i finalment la realització de pràctiques controlades o a vegades pràctiques obertes, on l'alumne té més llibertat. Puntualment sí que havíem fet alguna classe seguint el mètode inductiu, on a partir d'un exemple havíem de formular la norma. Considero que aquesta segona pràctica dóna un resultat millor, ja que érem nosaltres qui després d'uns exemples intuíem quina podria ser la norma a partir de la qual es regien i ,per tant, s'interioritza abans.

Durant la meva etapa d'estudiant he tingut tant classes individualistes com classes cooperatives, on treballaven en petits grups o parelles. Recordo que les classes d'anglès i d'alemany eren molt més dinàmiques i teníem un paper molt més actiu (participava més i fèiem jocs i activitats en parella) que les classes de català o castellà, per exemple, que eren més individualistes, segurament com la gran majoria de vosaltres.


He tingut també classes on es treballava bàsicament per projectes o tasques, i ha sigut en aquests últims anys amb l'assignatura Estudi de cas, on fèiem ABP's que havíem de preparar durant una o dos setmanes i fer la presentació davant la classe. Crec que és una de les assignatures on més he après i treballant de manera autònoma, a més a més, crec que és molt important saber expressar-se en públic i com us podeu imaginar, fent cada setmana o cada dos una presentació, t'acabes acostumant.

Per últim, al batxillerat i sobretot a la universitat les classes es basaven i es basen més en escoltar el professor i prendre apunts. Tot i així, alguna vegada fem algun exercici interactiu en grupets, exposicions, etc. Ara bé, això a la ESO, i sobretot a primària era diferent. Les classes no es basaven tant en prendre apunts d'allò que el professor explicava, ja que per això teníem el llibre amb la teoria, sinó en fer exercicis i altres activitats, a més a més hi havia més interacció a classe, la professora et preguntava per veure si havías parat atenció, etc.

Considero, però, que les classes haurien de ser més dinàmiques, ja que si la classes es basa només en la explicació del professor, ens avorrim, la major part de la classe desconnectem i no aprenem tot el que hauríem d'aprendre.

Fins aviat! :)

Les meves metodologies

Avui parlarem de les metodologies que hi ha per a l'aprenentatge de llengües. No les explicaré una per una perquè com ja podeu veure són moltes; per tant, el que faré serà dir quines d'aquestes metodologies he experimentat.

Doncs bé, si no em falla la memòria, una de les metodologies que més he experimentat ha sigut la gramàtica traducció, com per exemple a les classes de grec i llatí del batxillerat, on bàsicament el que fèiem era aprendre la seva gramàtica i memoritzar el seu lèxic a base de traduir textos a la llengua materna i fer l'anàlisi de frases. Les classes de català i castellà es basaven també bàsicament en aquesta metodologia.

Tot i que no m'agrada del tot aquesta metodologia, i considero que hi ha d'altres que poden funcionar molt més per aprendre una llengua, metodologies més dinàmiques, on fan participar més els alumnes, com ara l'aprenentatge cooperatiu (aprenentatge en equip/grup) i l'enfocament comunicatiu (propòsit de comunicar, llenguatge i situacions reals, treball en parelles o grups, errors sense gran importància...), considero que per aprendre llengües clàssiques com són el grec i el llatí és la millor manera.

L'anglès vaig començar aprenent-lo amb un mètode directe, on relacionàvem el significat d'una paraula amb objectes de l'entorn de la classe o mitjançant la mímica i jocs diversos. També utilitzàvem la repetició de paraules per aprendre la seva pronúncia i anar agafant a poc a poc fluïdesa.

Però més endavant, les classes estaven més aviat seguien un enfocament comunicatiu (explicat anteriorment) i un enfocament lèxic, com quan la professora ens feia memoritzar llistats de vocabulari o verbs. 

Les classes d'alemany seguien també un mètode directe al començament del meu aprenentatge, i més endavant un enfocament comunicatiu. 

L'italià només el vaig estudiar formalment un any a la universitat, i recordo que les classes eren molt dinàmiques i només podíem parlar en italià, ja que el professor no entenia molt ni el català ni el castellà. Diria que s'utilitzava l'enfocament oral i situacional. I per què ho crec? Doncs perquè la majoria de material era oral, per l'ús de la llengua meta en totes les situacions i perquè ens centràvem principalment en la llengua oral, la gramàtica i el lèxic. 

De tota manera, he de dir que les classes no es basaven en una d'aquestes metodologies, sinó que més aviat fèiem classes i exercicis amb característiques de metodologies diferents. Així recordo que a classe d'anglès fèiem activitats pròpies d'un enfocament audiolingual: lectura i consegüent repetició d'un text (diàlegs, per exemple), després havíem d'adaptar aquest diàleg a la nostra situació, havíem de fer exercicis al llibre de text a partir d'aquest diàleg, etc. 

Per acabar, considero que per facilitar l'aprenentatge d'una segona llengua, els aspectes més rellevants en una metodologia són d'una banda la professora, qualificada, amb ganes d'ensenyar i que li agradi i estigui bé amb el la seva feina; i d'altra banda, considero que és imprescindible la dinàmica de les classes, tenir en compte les necessitats dels alumnes (input i output) i que hi hagi una "immersió" en aquesta llengua. 

Teories psicològiques.

Bona tarda! 

Avui us parlaré de les teories psicològiques que s'utilitzen en l'àmbit de l'ensenyament, centrant-nos com ja sabeu en l'ensenyament de llengües. I vosaltres us preguntareu que diu aquesta ara? Què són les teories psicològiques? Doncs bé segurament així d'entrada no sabeu de què parlo, però si tots ens parem a pensar els diferents tipus d'exercicis que ens feien fer a cada assignatura, la manera de preparar els exàmens, la manera en què cada professor explicava, etc., tot això són diferents teories psicològiques que els professors utilitzaven, normalment de manera inconscient. 

Es diferencien diverses teories, les més importants de les quals són: conductisme, cognitivisme, humanisme, constructivisme i interaccionisme social. 

 Doncs bé, suposo que la gran majoria de vosaltres haureu experimentat experiències molt similars a les meves. Si hagués de dir quina d'aquestes teories he experimentat durant tots els meus anys d'alumna seria molt difícil, ja que com vaig dir a l'entrada anterior, tots hem experimentat diferents teories i moltes vegades en una mateixa assignatura hi havia característiques de dos o més teories. Deixant de banda això, però, sí que podria dir quina ha estat la teoria que més present ha estat en la meva etapa d'estudiant i fins l'actualitat: el conductisme.

Entrant en teoria, el conductisme va aparèixer a finals del segle XX. Segons aquesta teoria només existeix això que es pot veure i comprovar. En l’àmbit de l’ensenyament, cal un programari abans de cada classe, la qual cosa fa que no hi hagi una comunicació real ja que tot és repetició i està preparat, hi ha programes individualitzats per a cada aprenent, cal aclarir explícitament el que s’ensenya i la tasca ha de ser dividida en petits passos seqüenciats.

En aquesta teoria, l’aprenent o alumne té un paper passiu, és a dir el d’escoltar allò que el professor explica. Tots recordem com alguns professors, en el meu cas de llengües i d’història, ens feien memoritzar –per ells estudiar– paràgrafs sencers de teoria, per arribar a l’examen, escopir tot el que havies memoritzat i oblidar-te’n de tot això pocs dies després. Realment creieu que això és aprendre? Per mi aprendre és algo més, és captar la idea, adquirir coneixements, saber explicar les coses amb les teves pròpies paraules, bàsicament entendre el que has estudiat. No us ha passat mai que estàveu en un examen i per no recordar-vos d’una sola paraula, ja no saps continuar la frase? No saps reprendre el que havies de dir, però amb altres paraules, això és senyal que no estem aprenent, que estem memoritzant temari sense comprendre’l i saber explicar-ho.

A més a més, el conductisme veu l’error com una cosa negativa, i no un error millorable que serveix a l’alumne per anar aprenent i millorant dia rere dia.

Recordo també que a classe de català ens feien repetir X vegades tots els errors que havies fet en redaccions, per exemple. Considero també que era una manera tonta de castigar l’alumne per haver-se equivocat.

A les classes d’anglès molts de vosaltres haureu fet els típics exercicis d’omplir buits amb la paraula correcta, seleccionar una entre vàries opcions, etc., doncs vet aquí un altre exemple de conductisme.

Aprendre les taules de multiplicar de memòria en el cas de les mates, quan ens feien aprendre les conjugacions verbals, les preposicions o fins i tot l’abecedari a primària, tot això són exemples d'aprenentatges conductistes. 

Així doncs, considero que tot i que el conductisme ha tingut molta influència en l’ensenyament i ha sigut molt efectiu, té molts aspectes millorables, entre d’altres, tenir molt més en compte les necessitats de cada alumne i centrar-se, no només en aprovar o suspendre un examen, sinó aprendre i millorar cada dia.  

El gran canvi va arribar amb el primer any de universitat, on vaig notar molt les conseqüències d’aquesta educació conductista. Per què? Doncs perquè estava acostumada bàsicament a memoritzar un o dos dies abans de l’examen. En canvi, a la universitat em va tocar treballar de manera autònoma, tenir els meus propis apunts, organitzar-me bé abans dels exàmens, i lo que més em va costar, canviar la manera d’estudiar, intentar concentrar-me al màxim i entendre allò que estava estudiant i no fer una memorització. Així doncs, considero que lo més important és    ensenyar els alumnes a aprendre.

A la ESO i sobretot a la carrera a l’hora d’estructurar correctament un text i fer una pluja d’idees abans de començar a redactar, és quan he començat a experimentar amb el cognitivisme, que neix com a alternativa a l’anterior. El cognitivisme se centra en els processos cognitius que hi ha entre estímul i resposta.

Pel que fa a l’humanisme i el constructivisme, no recordo cap classe en què el professor utilitzés cap dels dos mètodes.

Espero que us hagi agradat i us sembli interessant, fins la pròxima! J