Ensenyar i aprendre en línia

Molt bona tarda, ja ha arribat el moment de fer la última entrada i de dir adéu, poder no és un adéu sinó un fins aviat, ja que sempre que tingui temps intentaré fer alguna aportació sobre temes diversos i del meu interès. 

Bé en aquesta entrada toca parlar sobre l'ensenyament i l'aprenentatge de llengües en línia. Com tots sabem, en les últimes dècades la tecnologia ha transformat les nostres vides, per a millor o per a pitjor? Doncs bé, depén per on es miri. La qüestió és que això ha fet que hi hagi molt més recursos i maneres diferents d'aprendre  i ensenyar una llengua. L'Internet, per exemple és un d'ells. Anys enrere les classes eren presencials, havies de lliurar tots els treballs al professor i el material que tenies per estudiar eren els teus propis apunts, llibres, fotocòpies, etc. Ara, en canvi, a Internet disposem de moltissima informació , que et pot ajudar en qualsevol moment. També és veritat que has de saber utilitzar-la, ja que no tota la informació es fiable. 

A la universitat, la majoria de treballs es lliuren al Moodle, un exemple d'EVA (Entorn Virtual d'Aprenentatge). La veritat és que diria que és l'únic EVA que he utilitzat, així que no puc comparar amb altres, però considero que és una eina molt útil, ja que està tot ben organitzat, pots veure els treballs que has d'entregar de cada assignatura i per quin dia són, tens al teu abast tots els apunts i materials que empra el professor per fer la classe (PowerPoint, documents, lectures, etc), d'aquesta manera tampoc has de comprar-te llibres ni imprimir tot el material, només el que calgui. Per exemple, jo personalment moltes lectures no me les imprimeixo i les llegeixo directament a l'ordinador. A més si un dia faltes a classe, no t'has de preocupar ja que pots accedir als apunts fàcilment. Resumint té molts avantatges.

Recordo que al Batxillerat també teníem Moodle, però el fèiem servir en molt poques ocasions i recordo que en un primer moment em vaig espantar, ja que era una cosa nova, que mai havia fet servir.

Un altre sistema que he utilitzat per aprendre ha sigut l'EPA (Entorn Personal d'Aprenentatge). I què és l'EPA? Doncs el conjunt d'eines que fem servir en el nostre dia a dia per aprendre: diccionaris en línia, traductors automàtics, pàgines com Wikipèdia... Però no només inclou això, el meu EPA inclou també els materials en línia que utilitzo i són del teu interès, com Youtube o Facebook. Així doncs, cadascú tindrà un EPA diferent, segons els seus interessos, aficions necessitats, estudis...

Un altre avenç de la tecnologia són les comunicacions. Qui no té avui dia Facebook, Twitter, Hotmail, Gmail, etc? Pel que fa a les xarxes socials, sembla que no, però si saps utilitzar-les poden ser molt útils. Per exemple, al meu Facebook, a banda de publicar fotos o estats, hem creat un grup amb els nostres companys de Llengües Aplicades, on ens ajudem mútuament amb coses de la uni. Aquestes noves tecnologies donen facilitat també per contactar amb companys i aclarir algun dubte amb ells, per exemple. 

Per últim, vull comentar que avui dia no es necessari anar a una escola de idiomes per aprendre una llengua, sinó que la pots aprendre des de casa. Hi ha molts materials, alguns gratuïts i d'altres no, per aprendre una llengua en línia a través de Internet. Crec que això té molt avantatges (més econòmic, et pots establir els teus propis horaris...), però el principal inconvenient que té és que s'ha de tenir molt d'interès, força de voluntat i dedicació. Amb això i una mica d'esforç es pot aconseguir, tot i que jo penso que a mi em costaria força, ja que en aquest aspecte sóc molt vaga, siguem sincers! A més a més, un dels punts a favor de l'aprenentatge en línia és que hi ha molts recursos d'auto ajuda, com he comentat anteriorment.

I fins aquí la entrada d'avui i darrera entrada de l'assignatura Ensenyament de llengües. Espero que us hagi agradat el blog i la meva experiència.

Auf Wiedersehen i bon estiu! :)

Recursos didàctics

Hola a tots, 

Com ja sabeu, fins ara hem parlat de diferents temes com: les teories lingüístiques, psicològiques, les metodologies, enfocament i organització d'una classe, etc. Però un tema molt important en l'ensenyament de llengües i del qual encara no hem parlat és els recursos que s'utilitzen pel professor a l'hora de fer una classe.

Doncs bé per començar diré que, com ja sabeu, hi ha quatre grans blocs en l'aprenentatge de llengües:

- Comprensió oral

- Expressió oral

- Comprensió lectora

- Expressió escrita

Pel que fa a la comprensió oral, a les classes d'anglès i alemany fèiem listenings i després havíem de fer els exercicis corresponents. Normalment aquests exercicis eren d'elecció múltiple i a vegades de resposta única. Gairebé mai la resposta era un comentari obert, on havíem d'expressar les nostres idees. Recordo també que alguna vegada hem treballat amb vídeos o cançons. Al Batxillerat a vegades escoltàvem cançons que escollíem nosaltres i traduíem la lletra. Recordo que m'agradava moltíssim!

No fèiem gaires exercicis d'expressió oral, molts menys que de comprensió oral. De tant en tant fèiem diàlegs dirigits o havíem de simular alguna situació que ens plantejava la professora, activitats en parella amb buits d'informació (cada un té informació que l'altra no té i cal col·laborar per aconseguir la informació completa), etc. Alguna vegada havíem fet també debats o discussions. També recordo que resolíem dubtes amb els companys. Però bé... poca cosa hi havia d'expressió oral!

La comprensió lectora era un altre aspecte que treballàvem bastant. Hi havia el típic exercici del Student's book on havíem de llegir un text i fer exercicis de resposta única o multiple choice. Normalment, el text el llegíem alguns de classe en veu alta (pensant sempre que no em toqui, que no em toqui). També hi havien exercicis on havíem d'ordenar paràgrafs per formar un text amb significat. 

Al Batxillerat i a alguna assignatura a la universitat ens feien llegir llibres. No tinc un mal record, ja que eren llibres bastant curtets i entretinguts. Però jo sóc una experta en deixar la feina per l'últim moment, i més d'un cop he hagut de pasar-me tot un dia llegint per acabar un llibre. 

Finalment, fèiem molts exercicis d'expresiò escrita, bàsicament redaccions sobre temes diferents. Ens ensenyaven, per exemple, a escriure cartes, emails (tot i que això ja ho dominem, no?), currículums, etc.

Moltes vegades fèiem pràctiques de correcció en parella, és a dir la correcció d'un text, exercici o prova d'un altre company; i molt puntualment, pràctiques d'escriptura cooperativa. En quant a exercicis d'aprendre a utilitzar el diccionari i altres eines, no en tinc tants records. Pot ser algun cop al Batxillerat i ara a la universitat. Fèiem també activitats de vocabulari molt entretingudes: sopes de lletres, mots encreuats, etc.  

Així doncs, i per acabar, llegint la entrada d'avui veureu que en el meu cas, i en el de molts de vosaltres, a l'ensenyament de llengües escolar hi ha una gran presència de comprensió oral i tant d'expressió com comprensió escrita; però no tant d'expressió oral . És el tema de sempre, falta utilitzar la llengua, parlar-la. Considero que uns dels errors en l'ensenyament de llengües estrangeres és que en la majoria de escoles no hi ha immersió lingüística, igual que a les classes de català o castellà parlem en la respectiva llengua, en anglès hauria de ser igual Això ens faria guanyar molta confiança amb la llengua i sortiríem amb un nivell molt més alt. 

L'avaluació

En aquesta entrada em toca reflexionar sobre les diferents experiències d'avaluació que he tingut al llarg de la meva vida, concretament a les classes de llengua.

La meva avaluació ha sigut bàsicament sumativa, és a dir, final quantitativa, objectiva i externa. Jutja l'aprenent respecte una norma. Poso un exemple molt clar, recordo que a molt exàmens havíem de contestar amb exactament les mateixes paraules que hi havia al llibre, és a dir, moltes vegades no podies explicar les coses a la teva manera i amb les teves paraules. Et retornaven l'examen per mirar la nota i no el corregíem a classe, per exemple, per saber on havíem fallat i perquè. Recordo també que a vegades ni ens l'entregaven, només ens deien la nota. Per a què serveix saber una nota si no pots veure on t'has equivocat? Així doncs, tinc molt clar que la avaluació sumativa i final no té res positiu, és molt millor una avaluació formativa, que genera aprenentatge.

A primària, a la ESO i al Batxillerat, la meva formació ha sigut continuada, ja que no només es tenia en compte un examen final per a avaluar un alumne, sinó tot el treball durant un mateix trimestre (treballs, exàmens parcials, deures, exposicions, treball a classe i assistència). Al final de cada trimestre fèiem també un examen final. Ara, a la universitat, m'he trobat amb assignatures amb una avaluació continuada, però també, d'altres amb una avaluació final, amb un examen on t'hi jugues el trimestre.

Pel que fa a la nota, només a primària hi havia una avaluació qualitativa, on la nota era suspens, aprovat, bé, notable i excel·lent, i al costat de cada nota hi havia un comentari de professor. Si no recordo malament, a la ESO la avaluació ja era quantitativa, amb xifres (0-10) però continuava havent un comentari de cada professor. I lògicament al batxillerat i a la universitat, ja no hi havia cap valoració. La majoria de assignatures i exàmens que fèiem tenien una puntuació del 0 al 10, però també m'he trobat amb puntuacions sobre 100, per exemple.

Majoritàriament he tingut heteroavaluació, és a dir qui puntua és el professor/a. Només en algunes assignatures o en algun examen concret he tingut coavaluació o autoavaluació, on l'alumne s'avalua a sí mateix o al company, i la professora hauria de tenir en compte aquesta avaluació, tot i que sempre he posat en dubte això, què hi penseu? Recordo que a Batxillerat tenia una professora d'anglès que quan fèiem els listenings ens tornava a repartir els exàmens perquè li corregíssim a un altre company. Ara a la universitat també hem tingut alguna assignatura amb aquest tipus d'avaluació.

He tingut avaluació de diferents tipus: exàmens, portafolis, cooperació entre iguals (treballs per parelles o equips), proves tipus test, entrevistes orals, etc. També he fet exàmens de competència per obtenir un certificat corresponent al First Certificate i l' Advanced, aquí a la universitat. Mai havia tingut una prova de nivell de llengua per "classificar-me" en un grup o un altre abans d'arribar a la universitat. Abans de començar primer de carrera, però, ens van fer una prova d'adscripció d'alemany, la meva segona llengua estrangera, ja que si no recordo malament hi havia dos o tres grups per nivells.

Finalment, crec que aprovar un examen o no aprovar-lo no determina que dominis la matèria, hi han molts factors que influeixen: pots tenir un mal dia, nervis, quedar-te en blanc, etc. També he tingut experiències més positives; a qui no li ha passat no haver estudiat gaire, però tenir la surt que a l'examen surt precisament  allò que et saps millor? Així doncs, no puc dir que les avaluacions són sempre justes, pot pasar que aquell que ha estudiat més suspengui, per algun motiu, i una altra persona que ho tenia menys preparat tregui millor nota.

Per últim, crec que dins de l'ensenyament de llengües i l'ensenyament en general, és molt i molt important saber avaluar, considero que és igual d'important saber ensenyar que saber avaluar, sinó més, ja que l'avaluació és també una forma d'aprenentatge. I què millor forma d'aprendre que a partir dels teus propis errors? La qüestió, sobretot amb les llengües, és intentar saber què has fet malament i no tornar a fer-ho en un futur, és a dir millorar dia rere dia.

El meu programa o currículum

Hola de nou, la sisena entrada ja...

En aquesta sisena entrada toca parlar sobre l'organització d'un curs complet de llengua, com ja diu el títol, sobre el meu currículum educatiu (el contingut i procediments didàctics, la meva experiència d'aprenentatge, etc.).

El programa de les llengües que he estudiat han seguit més o menys una mateixa estructura. Primer de tot diré, que com la majoria de vosaltres, els llibres, i per tant el curs acadèmic estava estructurat per unitats, les unitats del llibre.

A la ESO i al Batxillerat el llibre de català i castellà estava dividit en dos apartats l'apartat de literatura i l'apartat de llengua (gramàtica, ortografia, etc). Així recordo que un dia ens tocava fer gramàtica i un altre literatura, o bé dedicàvem mitja hora de la classe a fer una cosa, i l'altra mitja hora a l'altra. Recordo, però, que també havia utilitzat llibres en què en cada unitat hi havia l'apartat de literatura i l'apartat de llengua.

A primària, però, no recordo que estudies literatura; he agafat un llibre de la meva germana, que ara mateix està a quart de primària, i em recorda bastant als llibres que jo utilitzava per exemple a català o castellà. L'estructura sempre era bastant similar:

- Lectura

- Lèxic

- Gramàtica

- Expressió escrita

- Fonètica i ortografia

Recordo que en començar cada unitat nova, hi havia una lectura, amb la qual després havíem de fer exercicis de comprensió lectora, i que a la vegada estava relacionada amb el tema ortogràfic que tocava estudiar en aquesta unitat. Per exemple, si tocava estudiar els diftongs, doncs al text que llegíem incloia diftongs. 

Els llibres de llengua estrangera eren bastant diferents i se centraven normalment molt més en els aspectes gramaticals. En angles i alemany teníem el Student's book, Kursbuch en alemany, i el Workbook o Arbeitsbuch (el llibre d'exercicis). Les unitats del llibre d'anglès estaven dividides en cinc apartats diferents: 

- Vocabulary

- Grammar

- Listening & Speaking

- Reading

- Writing

I el llibre d'alemany en:

- Kommunikation

- Grammatik
- Lernen lernen





Fent memòria, crec que el meu currículum ha sigut més aviat gramatical, basat en els recursos lingüístics (parts de l'oració, estructures, normes ortogràfiques) i deixant més de banda aspectes com els actes de parla, etc. Això pel que fa a les classes de català i castellà.

En canvi el meu currículum en anglès i alemany, les dues llengües estrangeres que he estudiat formalment, ha estat gramatical, però també situacional, basat en els contextos d'ús, ja que estudiàvem vocabulari del nostre entorn més immediat, així com el menjar, l'escola, les parts del cos, la ciutat, etc.). Vam començar amb vocabulari més simple a primària, i va anar augmentant el nivell de dificultat. 

Per acabar considero, i no vull fer-me pesada (crec que ho dic en totes les entrades) que en tots els anys que he estat estudiant anglès, si no recordo malament des dels 5 anys aproximadament, podria haver sortit de l'escola o de l'institut amb un nivell bastant superior amb el qual vaig sortir, i això és perquè en aquest sentit alguna cosa falla.

Fins aviat! :)

Sobre l'enfocament i la organització de les meves classes

Com podeu veure al títol, en aquesta entrada us parlaré sobre l'enfocament i la organització de les meves classes durant la meva etapa com a estudiant. 

Puc afirmar que l'enfocament per objectius l'he experimentat durant tota la meva educació. Al batxillerat, per exemple, on clarament l'objectiu principal era preparar i aprovar la selectivitat. Per això el temari que estudiàvem, era allò que més probabilitats hi havia que sortís a l'examen, Recordo com a algunes classes de grec o llatí, la professora agafava directament exàmens de la selectivitat d'altres anys i ens feia practicar. O en altres assignatures com història o filosofia el professor ens deia directament: "Això no cal que ho estudieu perquè no sortirà". 

Pel que fa a la Taxonomia d'objectius de la educació de Benjamin Bloom, concepte que no havia sentit mai, no recordo cap classe específica que es bases en aquest sistema d'organització de l'aprenentatge. Bloom planteja sis nivells de processos cognitius, com podem veure a la imatge, organitzats de més simple a més complex.


D'altra banda, les meves classes de castellà i català eren bàsicament deductives. Les classes seguien l'esquema següent: primer de tot la professora explicava el temari i donava exemples concrets i a continuació els alumnes havíem de fer exercicis   relacionats que a vegades, no sempre, eren avaluats. Recordo que al llibre veníen totes les regles de normativa i les havíem d'estudiar. Així doncs, la dinàmica de les classes era gairebé sempre la mateixa: escalfament abans d'endinsar-nos en matèria, presentació d'ítems i finalment la realització de pràctiques controlades o a vegades pràctiques obertes, on l'alumne té més llibertat. Puntualment sí que havíem fet alguna classe seguint el mètode inductiu, on a partir d'un exemple havíem de formular la norma. Considero que aquesta segona pràctica dóna un resultat millor, ja que érem nosaltres qui després d'uns exemples intuíem quina podria ser la norma a partir de la qual es regien i ,per tant, s'interioritza abans.

Durant la meva etapa d'estudiant he tingut tant classes individualistes com classes cooperatives, on treballaven en petits grups o parelles. Recordo que les classes d'anglès i d'alemany eren molt més dinàmiques i teníem un paper molt més actiu (participava més i fèiem jocs i activitats en parella) que les classes de català o castellà, per exemple, que eren més individualistes, segurament com la gran majoria de vosaltres.


He tingut també classes on es treballava bàsicament per projectes o tasques, i ha sigut en aquests últims anys amb l'assignatura Estudi de cas, on fèiem ABP's que havíem de preparar durant una o dos setmanes i fer la presentació davant la classe. Crec que és una de les assignatures on més he après i treballant de manera autònoma, a més a més, crec que és molt important saber expressar-se en públic i com us podeu imaginar, fent cada setmana o cada dos una presentació, t'acabes acostumant.

Per últim, al batxillerat i sobretot a la universitat les classes es basaven i es basen més en escoltar el professor i prendre apunts. Tot i així, alguna vegada fem algun exercici interactiu en grupets, exposicions, etc. Ara bé, això a la ESO, i sobretot a primària era diferent. Les classes no es basaven tant en prendre apunts d'allò que el professor explicava, ja que per això teníem el llibre amb la teoria, sinó en fer exercicis i altres activitats, a més a més hi havia més interacció a classe, la professora et preguntava per veure si havías parat atenció, etc.

Considero, però, que les classes haurien de ser més dinàmiques, ja que si la classes es basa només en la explicació del professor, ens avorrim, la major part de la classe desconnectem i no aprenem tot el que hauríem d'aprendre.

Fins aviat! :)

Les meves metodologies

Avui parlarem de les metodologies que hi ha per a l'aprenentatge de llengües. No les explicaré una per una perquè com ja podeu veure són moltes; per tant, el que faré serà dir quines d'aquestes metodologies he experimentat.

Doncs bé, si no em falla la memòria, una de les metodologies que més he experimentat ha sigut la gramàtica traducció, com per exemple a les classes de grec i llatí del batxillerat, on bàsicament el que fèiem era aprendre la seva gramàtica i memoritzar el seu lèxic a base de traduir textos a la llengua materna i fer l'anàlisi de frases. Les classes de català i castellà es basaven també bàsicament en aquesta metodologia.

Tot i que no m'agrada del tot aquesta metodologia, i considero que hi ha d'altres que poden funcionar molt més per aprendre una llengua, metodologies més dinàmiques, on fan participar més els alumnes, com ara l'aprenentatge cooperatiu (aprenentatge en equip/grup) i l'enfocament comunicatiu (propòsit de comunicar, llenguatge i situacions reals, treball en parelles o grups, errors sense gran importància...), considero que per aprendre llengües clàssiques com són el grec i el llatí és la millor manera.

L'anglès vaig començar aprenent-lo amb un mètode directe, on relacionàvem el significat d'una paraula amb objectes de l'entorn de la classe o mitjançant la mímica i jocs diversos. També utilitzàvem la repetició de paraules per aprendre la seva pronúncia i anar agafant a poc a poc fluïdesa.

Però més endavant, les classes estaven més aviat seguien un enfocament comunicatiu (explicat anteriorment) i un enfocament lèxic, com quan la professora ens feia memoritzar llistats de vocabulari o verbs. 

Les classes d'alemany seguien també un mètode directe al començament del meu aprenentatge, i més endavant un enfocament comunicatiu. 

L'italià només el vaig estudiar formalment un any a la universitat, i recordo que les classes eren molt dinàmiques i només podíem parlar en italià, ja que el professor no entenia molt ni el català ni el castellà. Diria que s'utilitzava l'enfocament oral i situacional. I per què ho crec? Doncs perquè la majoria de material era oral, per l'ús de la llengua meta en totes les situacions i perquè ens centràvem principalment en la llengua oral, la gramàtica i el lèxic. 

De tota manera, he de dir que les classes no es basaven en una d'aquestes metodologies, sinó que més aviat fèiem classes i exercicis amb característiques de metodologies diferents. Així recordo que a classe d'anglès fèiem activitats pròpies d'un enfocament audiolingual: lectura i consegüent repetició d'un text (diàlegs, per exemple), després havíem d'adaptar aquest diàleg a la nostra situació, havíem de fer exercicis al llibre de text a partir d'aquest diàleg, etc. 

Per acabar, considero que per facilitar l'aprenentatge d'una segona llengua, els aspectes més rellevants en una metodologia són d'una banda la professora, qualificada, amb ganes d'ensenyar i que li agradi i estigui bé amb el la seva feina; i d'altra banda, considero que és imprescindible la dinàmica de les classes, tenir en compte les necessitats dels alumnes (input i output) i que hi hagi una "immersió" en aquesta llengua. 

Teories psicològiques.

Bona tarda! 

Avui us parlaré de les teories psicològiques que s'utilitzen en l'àmbit de l'ensenyament, centrant-nos com ja sabeu en l'ensenyament de llengües. I vosaltres us preguntareu que diu aquesta ara? Què són les teories psicològiques? Doncs bé segurament així d'entrada no sabeu de què parlo, però si tots ens parem a pensar els diferents tipus d'exercicis que ens feien fer a cada assignatura, la manera de preparar els exàmens, la manera en què cada professor explicava, etc., tot això són diferents teories psicològiques que els professors utilitzaven, normalment de manera inconscient. 

Es diferencien diverses teories, les més importants de les quals són: conductisme, cognitivisme, humanisme, constructivisme i interaccionisme social. 

 Doncs bé, suposo que la gran majoria de vosaltres haureu experimentat experiències molt similars a les meves. Si hagués de dir quina d'aquestes teories he experimentat durant tots els meus anys d'alumna seria molt difícil, ja que com vaig dir a l'entrada anterior, tots hem experimentat diferents teories i moltes vegades en una mateixa assignatura hi havia característiques de dos o més teories. Deixant de banda això, però, sí que podria dir quina ha estat la teoria que més present ha estat en la meva etapa d'estudiant i fins l'actualitat: el conductisme.

Entrant en teoria, el conductisme va aparèixer a finals del segle XX. Segons aquesta teoria només existeix això que es pot veure i comprovar. En l’àmbit de l’ensenyament, cal un programari abans de cada classe, la qual cosa fa que no hi hagi una comunicació real ja que tot és repetició i està preparat, hi ha programes individualitzats per a cada aprenent, cal aclarir explícitament el que s’ensenya i la tasca ha de ser dividida en petits passos seqüenciats.

En aquesta teoria, l’aprenent o alumne té un paper passiu, és a dir el d’escoltar allò que el professor explica. Tots recordem com alguns professors, en el meu cas de llengües i d’història, ens feien memoritzar –per ells estudiar– paràgrafs sencers de teoria, per arribar a l’examen, escopir tot el que havies memoritzat i oblidar-te’n de tot això pocs dies després. Realment creieu que això és aprendre? Per mi aprendre és algo més, és captar la idea, adquirir coneixements, saber explicar les coses amb les teves pròpies paraules, bàsicament entendre el que has estudiat. No us ha passat mai que estàveu en un examen i per no recordar-vos d’una sola paraula, ja no saps continuar la frase? No saps reprendre el que havies de dir, però amb altres paraules, això és senyal que no estem aprenent, que estem memoritzant temari sense comprendre’l i saber explicar-ho.

A més a més, el conductisme veu l’error com una cosa negativa, i no un error millorable que serveix a l’alumne per anar aprenent i millorant dia rere dia.

Recordo també que a classe de català ens feien repetir X vegades tots els errors que havies fet en redaccions, per exemple. Considero també que era una manera tonta de castigar l’alumne per haver-se equivocat.

A les classes d’anglès molts de vosaltres haureu fet els típics exercicis d’omplir buits amb la paraula correcta, seleccionar una entre vàries opcions, etc., doncs vet aquí un altre exemple de conductisme.

Aprendre les taules de multiplicar de memòria en el cas de les mates, quan ens feien aprendre les conjugacions verbals, les preposicions o fins i tot l’abecedari a primària, tot això són exemples d'aprenentatges conductistes. 

Així doncs, considero que tot i que el conductisme ha tingut molta influència en l’ensenyament i ha sigut molt efectiu, té molts aspectes millorables, entre d’altres, tenir molt més en compte les necessitats de cada alumne i centrar-se, no només en aprovar o suspendre un examen, sinó aprendre i millorar cada dia.  

El gran canvi va arribar amb el primer any de universitat, on vaig notar molt les conseqüències d’aquesta educació conductista. Per què? Doncs perquè estava acostumada bàsicament a memoritzar un o dos dies abans de l’examen. En canvi, a la universitat em va tocar treballar de manera autònoma, tenir els meus propis apunts, organitzar-me bé abans dels exàmens, i lo que més em va costar, canviar la manera d’estudiar, intentar concentrar-me al màxim i entendre allò que estava estudiant i no fer una memorització. Així doncs, considero que lo més important és    ensenyar els alumnes a aprendre.

A la ESO i sobretot a la carrera a l’hora d’estructurar correctament un text i fer una pluja d’idees abans de començar a redactar, és quan he començat a experimentar amb el cognitivisme, que neix com a alternativa a l’anterior. El cognitivisme se centra en els processos cognitius que hi ha entre estímul i resposta.

Pel que fa a l’humanisme i el constructivisme, no recordo cap classe en què el professor utilitzés cap dels dos mètodes.

Espero que us hagi agradat i us sembli interessant, fins la pròxima! J