Teories psicològiques.

Bona tarda! 

Avui us parlaré de les teories psicològiques que s'utilitzen en l'àmbit de l'ensenyament, centrant-nos com ja sabeu en l'ensenyament de llengües. I vosaltres us preguntareu que diu aquesta ara? Què són les teories psicològiques? Doncs bé segurament així d'entrada no sabeu de què parlo, però si tots ens parem a pensar els diferents tipus d'exercicis que ens feien fer a cada assignatura, la manera de preparar els exàmens, la manera en què cada professor explicava, etc., tot això són diferents teories psicològiques que els professors utilitzaven, normalment de manera inconscient. 

Es diferencien diverses teories, les més importants de les quals són: conductisme, cognitivisme, humanisme, constructivisme i interaccionisme social. 

 Doncs bé, suposo que la gran majoria de vosaltres haureu experimentat experiències molt similars a les meves. Si hagués de dir quina d'aquestes teories he experimentat durant tots els meus anys d'alumna seria molt difícil, ja que com vaig dir a l'entrada anterior, tots hem experimentat diferents teories i moltes vegades en una mateixa assignatura hi havia característiques de dos o més teories. Deixant de banda això, però, sí que podria dir quina ha estat la teoria que més present ha estat en la meva etapa d'estudiant i fins l'actualitat: el conductisme.

Entrant en teoria, el conductisme va aparèixer a finals del segle XX. Segons aquesta teoria només existeix això que es pot veure i comprovar. En l’àmbit de l’ensenyament, cal un programari abans de cada classe, la qual cosa fa que no hi hagi una comunicació real ja que tot és repetició i està preparat, hi ha programes individualitzats per a cada aprenent, cal aclarir explícitament el que s’ensenya i la tasca ha de ser dividida en petits passos seqüenciats.

En aquesta teoria, l’aprenent o alumne té un paper passiu, és a dir el d’escoltar allò que el professor explica. Tots recordem com alguns professors, en el meu cas de llengües i d’història, ens feien memoritzar –per ells estudiar– paràgrafs sencers de teoria, per arribar a l’examen, escopir tot el que havies memoritzat i oblidar-te’n de tot això pocs dies després. Realment creieu que això és aprendre? Per mi aprendre és algo més, és captar la idea, adquirir coneixements, saber explicar les coses amb les teves pròpies paraules, bàsicament entendre el que has estudiat. No us ha passat mai que estàveu en un examen i per no recordar-vos d’una sola paraula, ja no saps continuar la frase? No saps reprendre el que havies de dir, però amb altres paraules, això és senyal que no estem aprenent, que estem memoritzant temari sense comprendre’l i saber explicar-ho.

A més a més, el conductisme veu l’error com una cosa negativa, i no un error millorable que serveix a l’alumne per anar aprenent i millorant dia rere dia.

Recordo també que a classe de català ens feien repetir X vegades tots els errors que havies fet en redaccions, per exemple. Considero també que era una manera tonta de castigar l’alumne per haver-se equivocat.

A les classes d’anglès molts de vosaltres haureu fet els típics exercicis d’omplir buits amb la paraula correcta, seleccionar una entre vàries opcions, etc., doncs vet aquí un altre exemple de conductisme.

Aprendre les taules de multiplicar de memòria en el cas de les mates, quan ens feien aprendre les conjugacions verbals, les preposicions o fins i tot l’abecedari a primària, tot això són exemples d'aprenentatges conductistes. 

Així doncs, considero que tot i que el conductisme ha tingut molta influència en l’ensenyament i ha sigut molt efectiu, té molts aspectes millorables, entre d’altres, tenir molt més en compte les necessitats de cada alumne i centrar-se, no només en aprovar o suspendre un examen, sinó aprendre i millorar cada dia.  

El gran canvi va arribar amb el primer any de universitat, on vaig notar molt les conseqüències d’aquesta educació conductista. Per què? Doncs perquè estava acostumada bàsicament a memoritzar un o dos dies abans de l’examen. En canvi, a la universitat em va tocar treballar de manera autònoma, tenir els meus propis apunts, organitzar-me bé abans dels exàmens, i lo que més em va costar, canviar la manera d’estudiar, intentar concentrar-me al màxim i entendre allò que estava estudiant i no fer una memorització. Així doncs, considero que lo més important és    ensenyar els alumnes a aprendre.

A la ESO i sobretot a la carrera a l’hora d’estructurar correctament un text i fer una pluja d’idees abans de començar a redactar, és quan he començat a experimentar amb el cognitivisme, que neix com a alternativa a l’anterior. El cognitivisme se centra en els processos cognitius que hi ha entre estímul i resposta.

Pel que fa a l’humanisme i el constructivisme, no recordo cap classe en què el professor utilitzés cap dels dos mètodes.

Espero que us hagi agradat i us sembli interessant, fins la pròxima! J